 |
| Al ras, Lluís Calvo |
El corb del Puig Ventós
(de
la llibertat i la natura)
Ho
has vist de nou: el matí bromós
ha
estès un càntic de desglaç
aigües
endins de la invocada veu.
A
la vall, però, hi ha un ordre secular
que
res no gosa mai trencar:
mira,
sinó, els retalls de beç i faig,
els
prats al capdamunt
i
encara, enllà,
la
neu entre la boira que s’arrossega, enlluernada,
enmig
dels cims.
Aquests
són els estrats inamovibles de la llei,
la
natura repetible i repetida,
allò
que l’esguard ratifica en sortir cap a endins.
Dins
teu, però, l’ordre adquireix
una
esplendor irregular i imprevisible:
els
cims, capgirats, són a baix,
les
riberes dalt del cel
i
el sol, duplicat, arran dels dits.
Car
allò necessari és un gos encadenat
entre
els udols del llop,
una
flama descrita a tocar del volcà,
un
herbari obert enmig dels roures.
Tanmateix,
allí, al Catllar,
vora
el salt del barranc entre esglaons,
el
món es féu real un dia:
enfora,
el tauler d’escacs amb les figures
encara
sense moure
i
una partida escrita a l’avançada:
–la
natura;
endins,
el fragor secret de la batalla
i
l’imprevisible moviment de cada peça
en
un mirall sense retorn:
–la
llibertat.
Dies
enrere, a Estiula,
la
neu es fongué lentament damunt els arbres.
Feia
sol i plovia, el pol·len engroguia els dolls
i
cada raig s’irisava en la llum càlida dels blaus.
Perquè
cal entrar, creieu-me,
dins
un bosc glaçat de sol
per
saber-se humanament possible,
abstretament
concís.
Entre
el moviment i la fixesa:
així
escapem al roc i al foc,
a
la regularitat d’un cucut invisible
o
a l’aparellament en temps de zel.
Així
ho diguérem, fa ben poc.
I
a prop dels mots vaig veure, negre i gros,
un
corb damunt de l’herba:
també
llavors vaig errar-ne
el
vol i l’embranzida;
però
ell sabé que li calia, per instint,
fugir
de mi,
guanyar
el barranc rebel
i,
aletejant,
com
una llei antiga,
canviar
sense retop la rigidesa
per
una taca, negra, al cel.
